ALFRED L. WEGENER

 

Alfred L. Wegener va ser un destacat meteoròleg i geofísic alemany, més conegut pel seu treball a la teoria de la deriva continental. El 1912, va proposar la teoria de la deriva de continent, que afirmava que els continents de la Terra estaven originalment units en un supercontinent anomenat Pangea i que al llarg del temps s'havien separat i mogut a través de la superfície de la Terra. Aquesta teoria desafiava les creences d'aquella època, i va establir les bases per a la teoria de la tectònica de plaques, que es va acabar de desenvolupar dècades després. La teoria de la deriva continental explicava nombroses observacions, però Wegener no va poder proposar cap mecanisme coherent que pogués moure els continents. Finalment, va morir en una expedició a Groenlàndia, intentant trobar noves evidències que recolzessin la seva teoria. Tot i que inicialment no va ser acceptada, el seu treball ha estat fonamental per comprendre la geologia actual i l'evolució de la Terra.

MOTIUS QUE JUSTIFIQUEN LA TEORIA DE WEGENER

 1. Els diferents continents encaixen en formacions geològiques. 

2. Jaciments de diamants.

Els jaciments de diamants solen trobar-se en àrees on hi ha hagut activitat tectònica, com ara zones de subducció, falles geològiques o regions d'aixecament de muntanyes. Per tant, la teoria de plaques tectòniques proporciona un marc important per comprendre la distribució geogràfica dels jaciments de diamants. 

          3. Dipòsits glacials.

La teoria de plaques tectòniques ens ajuda a entendre com la dinàmica de l'escorça terrestre influeix en la formació, moviment i distribució de les glaceres a diferents parts del món.

         

 

4. Fòssils anteriors a 150 M d'anys.

L'existència de plaques fòssils, és a dir, fragments de l'escorça terrestre que comparteixen similituds geològiques tot i estar separades per distàncies grans, pot ser explicada per la deriva continental i la tectònica de plaques. Per exemple, s'han trobat fòssils similars en continents separats, com Àfrica i Amèrica del Sud, cosa que suggereix que en el passat aquestes masses de terra van estar unides en un supercontinent anomenat Pangea.  

Tot i la gran quantitat d'arguments que va utilitzar Wegener per corroborar la seva teoria, no li feien gaire cas, fins que...

Als anys 50 del segle XX s’investiga el fons dels oceans i observen que el fons oceànic NO és pla! En el fons oceànic hi ha:

• Plataformes continentals. 

• Talussos continentals. 

• Planes abissals. 

• Dorsals oceàniques. 

• Fosses oceàniques.

A més, l’escorça oceànica és molt menys antiga que els continents. S’acaba de formar a les dorsals oceàniques i la seva edat augmenta en allunyar-se de la dorsal. 

LA TEORIA DE PLAQUES

Per entendre la teoria de plaques cal saber que la superfície de la Terra està formada per unes plaques sòlides i rígides de litosfera. Les plaques litosfèriques estan formades per escorça oceànica i poden tenir escorça continental, més lleugera.

Corrents de convecció en l’astenosfera arrosseguen les plaques litosfèriques i provoquen diversos tipus de contactes:

1) Contacte divergent--> Dues plaques se separen, provocant la construcció de noves plaques mitjançant la solidificació del magma que ha sortit a la superfície. Aquests moviments formen dorsals oceàniques.

2) Contacte covergent--> Dues plaques xoquen, una contra l'altra. Segons si l'impacte és entre dues dues plaques continentals, o una continental i una altra oceànica, es produeixen uns fenòmens o uns altres.

• Oceànica+oceànica = Una de les plaques s’enfonsa sota l’altra formant una fossa oceànica. El fregament provoca moviments sísmics. La placa que baixa es fon i pugen magmes que creen illes volcàniques.
• Continental+continental = Cap de les dues es pot enfonsar, aleshores les dues plaques es comprimeixen. El fregament provoca terratrèmols i es forma una gran serralada continental.
• Continental+oceànica = La placa oceànica s’enfonsa sota la continental i es forma una fossa oceànica. El fregament provoca terratrèmols. La placa que baixa es fon i pugen magmes que originen una serralada volcànica.
  
  
  

3) Contacte de cisallament --> Dues plaques tenen una fricció lateral i, com a conseqüència, provoca falles i terratrèmols. 

L'exemple més conegut és el de la falla de San Andreas, a Califòrnia, responsable dels terratrèmols que es produeixen a la ciutat de San Francisco. Aquesta falla té uns 1.300 km de longitud i es mou uns 5 cm per any de mitjana.

En resum: 

FENÒMENS CAUSATS PER LA DINÀMICA DE PLAQUES

 Les DORSALS OCEÀNIQUES són una mena de serralades marines que s'han format a partir de la separació dues plaques, creant nova escorça oceànica. Tenen una alçada mitjana de 2 a 3 km. i presenten un solc central anomenat rift. S’estenen al llarg de més de 80.000 km i hi solen haver erupcions volcàniques i una gran abundància de terratrèmols.

Les FOSSES OCEÀNIQUES són regions allargades on els oceans arriben a la màxima profunditat (fins a 11 km). Són paral·leles a arxipèlags o serralades volcànics i, a més, hi abunden els terratrèmols.

Les FALLES DE TRANSFORMACIÓ són zones on dues plaques llisquen lateralment i hi ha molts terratrèmols.

QUINS FENÒMENS S'EXPLIQUEN AMB LA TEORIA DE PLAQUES?

 1) LA CREACIÓ DE MUNTANYES

Les muntanyes es formen principalment a través de dos processos geològics: la tectònica de plaques i el vulcanisme.

En el cas de la tectònica de plaques, quan aquestes col·lisionen, es produeix un procés anomenat orogènesi, que és el responsable de la formació de les muntanyes. Depenent de la col·lisió, poden formar-se diferents tipus de muntanyes.

2) L'ORIGEN DELS VOLCANS

Mitjançant la teoria de plaques hi ha dues formes d'explicar la formació de volcans: 

Un dels principals escenaris en què es formen volcans és a les zones de subducció. Aquestes àrees es troben on una placa tectònica llisca sota una altra en un procés anomenat subducció. Quan la placa subductora s'enfonsa al mantell terrestre, s'escalfa i es fon a causa de l'alta temperatura i pressió a l'interior de la Terra. El magma resultant és menys dens que la roca circumdant i tendeix a pujar cap a la superfície al llarg d'esquerdes i fissures a l'escorça terrestre. Aquest procés dóna lloc a la formació duna cadena de volcans a la zona de subducció.

Una altra manera com es formen els volcans és al llarg de les dorsals oceàniques, on les plaques tectòniques se separen. En aquestes regions, el magma del mantell terrestre emergeix cap a la superfície a través de fissures a l'escorça oceànica, creant noves escorça i formant volcans submarins. A mesura que l'activitat volcànica continua, els volcans poden eventualment emergir per sobre del nivell del mar, formant illes volcàniques.

3) L'ORIGEN DELS TERRATRÈMOLS

Els terratrèmols es produeixen com a resultat de la interacció de les plaques tectòniques a l'escorça terrestre. Aquests es poden produir de diverses maneres:

Quan les plaques tectòniques es desplacen durant aquestes falles, s'acumula energia a causa de la fricció entre les roques. Quan la força acumulada supera la resistència de les roques, s'allibera en forma d'ones sísmiques, cosa que causa un terratrèmol.

Aquests també poden ser causats per la subducció. A mesura que la placa subductora se submergeix al mantell terrestre, pot quedar atrapada i exercir pressió sobre la placa superior. Aquesta pressió acumulada pot generar terratrèmols quan s'allibera.

Finalment, quan les plaques tectòniques se separen en una dorsal oceànica, el procés també pot generar terratrèmols. A mesura que l'escorça terrestre s'estira i es forma nova escorça a la carena de la dorsal, poden ocórrer fractures i falles, alliberant energia sísmica.

PREDICCIÓ DE LA TEORIA

 Si en una dorsal oceànica les dues plaques se separen, s’hauria de poder observar i mesurar aquesta separació.

La predicció s’ha complert: Els dos costats d’una dorsal se separen entre 2 i 10 cm per any.

També podem deduir que aquesta teoria és una teoria cíclica:

DIFERÈNCIES ENTRE LA TEORIA DE WEGENER I LA TEORIA DE PLAQUES

 

• Wegener només parlava del moviment del relleu dels continents.
• La Teoria de Plaques també parla del moviment d'aquestes, a més dels continents.

• Mecanisme de Wegener: els materials lliscaven sobre el fons oceànic.
• Mecanisme de la Teoria de plaques: l'estenosfera és plàstica i fa que els materials estiguin en moviment.

• Segons Wegener: Els movimets del sòl són provocats per les forces causades per la rotació de la terra.
• Segons la Teoria de Plaques: Els moviments del sòl són provocats per la temperatura interna de la Terra.

• La Teoria de Wegener té un únic autor: Wegener.
• La Teoria de Plaques té molts autors.

ARGUMENTS QUE VA UTILITZAR WEGENER

 1) Movimientos verticales : S'han trobat fòssils marins a muntanyes. 

• ISOSTÀSIA

2) El sonar ens permet veure l'interior del mar durant la 2a Guerra Mundial. Gràcies aquest invent observado muntanyes sota l'aigua. Se n'adonen que les illes son volcans, también.  

3) Análisis de les roques del fons marí --> La formación del fons marí está en continu creixement. Les roques més noves están sota el mar.  

4) Les roques magnètiques verien d'orientació quan están a les bores oceàniques: variació dels pols .